Alcanar

Els orígens històrics d’Alcanar es troben al poblat ibèric ilercavó de la Moleta del Remei (segles VII-II a. de JC), la població del qual va baixar posteriorment a la plana en època romana: la prova és que, molt a la vora de l’actual nucli urbà d’Alcanar, s’han descobert les restes d’una vila, a banda d’un seguit d’indicis més.

El lèxic, la toponímia, la indumentària i les tècniques més tradicionals de la pagesia canareva conserven abundoses reminiscències dels cinc segles de presència islàmica: des de principis de la vuitena centúria fins a l’any 1148 (en que Tortosa va ser conquerida pel comte català Ramon Berenguer IV), el terme municipal canareu va albergar una estesa d’alqueries (els noms de les quals són coneguts gràcies a un document de donació atorgat per Ramon Berenguer III el Gran a l’estiu de l’any 1097) habitades tant per la població aborigen iberoromana com per clans berbers, on l’agricultura de regadiu va experimentar-hi una embranzida sense precedents.

Després d’haver estat una insegura i inhòspita “terra de frontera” en els anys a cavall dels atzarosos segles XII i XIII, i d’haver fracassat l’intent repoblador assajat a través de la Carta de Població del 28 de febrer del 1239 (atorgada per Hug de Folcalquer, mestre de l’orde dels cavallers de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem), finalment la donació documentada l’11 de maig del 1252 va reeixir, i Alcanar va esdevenir un nou “lloc” de la puixant confederació catalanoaragonesa. 

Durant els segles següents, el nucli primitiu d’Alcanar es va emmurallar (es conserva la Torre del Carrer Nou, un dels cantons de la muralla renaixentista) i al llarg del seu litoral es van alçar un seguit de torres de defensa contra els atacs dels pirates turcs, algerians, genovesos… Una de les torres costaneres de més importància estratègica per a la defensa de la vila, la torre de Sant Pere (més tard dita Torre de Sant Felip) esdevindria el bressol d’un nou nucli dedicat a la pesca i a la navegació de cabotatge: Les Cases d’Alcanar.

Malgrat haver-se situat oficialment al bàndol borbònic durant la Guerra de Successió (1705-1714), Alcanar no en va treure gens de profit. Un segle més tard la Guerra del Francès suposaria, a més del trasbals de les operacions bèl·liques, una convulsió social considerable, que estaria a l’origen de la posició adoptada pels habitants de la vila durant les successives Guerres Carlines del segle XIX.

Un parell de dècades després de l’última guerra civil (1936-1939), amb l’extensió del regadiu i del conreu de cítrics i de planter, Alcanar va experimentar un fort creixement econòmic gràcies a haver-se abocat a un monocultiu llavors d’allò més rendible; el futur del qual, però, s’està replantejant seriosament avui.

Font: Ajuntament d'Alcanar