L’origen del lloc fou un poblat ibèric o un castell protohistòric (entre el primer mil·leni a.C. i la conquesta romana). El castrum de Corbera apareix per primera vegada en un document escrit el 1153, citat a la carta de donació del castell de Miravet, cedit per Ramon Berenguer IV als templers. No es coneix, però la carta de poblament de Corbera que podria datar-se cap a finals del segle XII. Si més no, d’aquesta època són les úniques restes del castell desaparegut que encara es conserven: les pedres d’una esplèndida galeria, els capitells de la qual estan decorats amb la creu de l’Orde del Temple.
El 1317 la jurisdicció de Corbera i la resta de la Batllia de Miravet va passar els hospitalers i des d’aleshores formà part de la Castellania d’Amposta.
La vila ha estat destruïda en diferent ocasions. El 1463, a la guerra contra Joan II, l’arquebisbe de Tarragona, Pere de Urrea, reduí “per combat i amb força d’armes” Corbera, Ascó, Vilalba, Batea i La Fatarella, partidaris de la Generalitat de Catalunya. També va compartir amb la resta de la comarca el trasbalsos de la Guerra dels Segadors. Durant la Guerra de Successió les tropes franco-castellanes ocuparen la vila definitivament el 6 de febrer de 1707. La Guerra Civil de 1936-39 va portar a Corbera el pitjor desastre de la seva història: durant la Batalla de l’Ebre el poble quedà pràcticament enderrocat i això va motivar que el veïns es traslladessin a la part baixa del poble. D’aquesta manera, les ruïnes abandonades esdevingueren un símbol d’un poble en l’episodi de més tràgic de la història recent.
Font: Ajuntament de Corbera d'Ebre
